Les quatre faixes
Aquest últims dies la senyera a sortit al carrer i l’hem pogut veure vestint paradetes de llibres, decorant rams de roses o engalanant els balcons i carrers. Un símbol de grup, d’unitat, d’identitat.
Feia pocs dies que per la xarxa circulava la notícia que en el web especial per celebrar els 60 anys de la Declaració Universal dels Drets Universals que ha fet el departament d’Estat dels EUA hi havia en lloc principal una imatge amb banderes onejant al vent. Fins aquí normal: la típica imatge que es troba a la entrada de trobades internacionals esportives, culturals, polítiques… Però una d’aquestes estava formada per cinc faixes vermelles i quatre de grogues: La Senyera. Una badada? Una irrellevància? Una declaració de simpatia? Actualment no hi ha cap Estat que tingui aquesta bandera com a pròpia, cosa que si passa amb la bandera d’Andorra: blava, groga i vermella, colors que comparteix amb Romania i El Txad.
La Senyera té el seu origen en l’emblema heràldic dels comtes de Barcelona, un dels més antics d’Europa, format per quatre pals vermells en fons d’or. La representació en banderes va tombar els pals convertint-los en faixes horitzontals de nombre variable. Aquests colors també els trobem a famílies nobiliàries amb estrets lligams de sang i de vassallatge amb el casal de Barcelona com els srs. de Foix o els de Provança. Els comtes també van atorgar el privilegi que viles i ciutats de jurisdicció reial poguessin utilitzar els seus colors. D’aquesta manera trobem les quatre barres acompanyant les creus de Sant Jordi a Barcelona, un Castell a Palma de Mallorca i una corona a la ciutat de València. No serà fins la guerra del francès que la senyera s’utilitzi com a símbol de Catalunya, idea que potenciarà la renaixença.
No manquen les interpretacions sobre el seu origen i hi ha qui aprofita alguna d’aquestes per esgrimir arguments per afeblir la legitimitat de l’origen “català” del símbol, però com bon símbol dependrà exclusivament de la voluntat de les persones de sentir-s’hi representades o no.
