Catalanisme

El debat sobre la naturalesa del catalanisme sol aixecar passions, sobretot quan es parla dels seus objectius. La polèmica recent entre  l’article d’Agustí Colomines La il·lusió de l’Estat i la resposta de Salvador Cardús Creure en el país n’és un bon exemple.

Colomines planteja, des d’arguments històrics, que la naturalesa del catalanisme és essencialment autonomista: “Ja em perdonaran el biaix d’historiador, però és que l’actual discussió sobre la trajectòria seguida pel catalanisme de la Transició ençà recolza en un argumentari ahistòric, perquè s’oblida que l’autonomisme, més que no pas el secessionisme, ha estat l’opció preponderant del catalanisme.”

En canvi, Cardús, defensa l’opció secessionista com una aposta de futur: “Davant el fet indiscutible que el projecte de nació espanyola i l’Estat que l’empara mai no han considerat sincerament la possibilitat de reconèixer un espai polític per al catalanisme, ni tan sols per a la imprecisa “causa sobiranista” que sembla que és la de l’historiador, només queda l’adéu ben educat, o el bon vent, si s’hi giren d’esquena. La independència és l’única resposta democràtica i nacionalment digna a l’autoritari separatisme espanyol.”

Cardús o Colomines; Colomines o Cardús. Qui té raó?