Cal tancar els ulls…
Avui us toca treballar a vosaltres, com aquells jocs interactius que ara estan tant de moda. No patiu, no us demano molt, segur que us en sortiu. L’únic que heu de fer és tancar els ulls i intentar reproduir en la vostra ment aquesta imatge que segur que us serà familiar:
S’ha fet fosc. La plaça del poble ha quedat submergida en una foscor penetrant on el públic expectant resta en silenci davant allò que s’ha d’esdevenir. D’aquí a molt poc, unes guspires entremaliades i bellugadisses enlluernaran l’espai i, llavors, tot haurà començat i el públic prendrà posicions. Primer de tot, hi haurà aquells que, tapats fins al moll de l’òs, intentaran dansar seguint el pas infernal de les figures que apareixen i desapareixen a plaça. Els infants asseguts a les espatlles dels seus pares miraran embadalits aquell vaivé de llum que s’il·lumina al seu davant. De tant en tant, podrem sentir aquells esglais exagerats i innocents del públic que solen anar acompanyat d’un: “Ai! No m’esperava que arribés tant lluny!” I, tota la plaça, balcons, finestrals i portals estaran atapeïts de gent que contemplarà l’espectacle amb les guspires brillant-los als ulls, formant part, des d’aquest precís instant i per sempre més, d’una tradició de foc i de ball que és ben nostra.
Segur que tots haureu trobat una imatge similar o idèntica en els vostres records. Fins i tot, els més agosarats, haureu pogut sentir la flaire que deixa anar la pòlvora després d’haver-se consumit i quan les guspires han mort febrilment al xocar contra les llambordes. I, per descomptat, haureu pogut veure les cares de felicitat d’aquells diables, que empunyant les forques i regalimant suor, dansen per places i carrers a ritme de tabals i gralles.
Sí, tots tenim la sort de poder tenir un record tant màgic com aquest en la nostra memòria.
Però sembla que tremoli per moments ja que si no ens afanyem, aviat les places estaran buides i ja no podrem recordar el caliu que sentiem a la pell quant les espurnes xocaven contra les nostres vestimentes. I és que sembla que ara hi hagi directives europees que puguin prohibir fins i tot això. Que ens puguin prohibir les tradicions, allò que ens identifica més íntrinsecament com a col·lectiu i com a poble. Per això, nosaltres hem de respondre i no ens podem quedar de braços plegats. Ara més que mai hem de fer sentir la nostra veu perquè no prohibeixin allò que forma part de la nostra manera de ser.
Per això us animo a participar a la manifestació que tindrà lloc aquest dissabte, 5 de setembre, a la plaça Urquinaona de Barcelona. Per defensar allò que és ben nostre:
Que no ens prenguin els correfocs ni qualsevol altra tradició de foc!
