En l’Acte d’Estat d’aquest dimecres entre els ponents hi havia l’eurodiputat Oriol Junqueres. Una intervenció al meu parer, rodona, ver variar. En el seu estil. Com un doctor en un malalt diagnostica brillantment el malt i la provable medicina. Perquè coneixent el que li passa, un es queda més tranquil.

La podeu veure a vilaweb al final d’aquest vídeo.

I us oferim la transcripció:

Avui vinc a dir-vos coses que pot ser que no us agradin, però l’important no es que allò que diguem agradi, l’important es que allò que diguem serveixi.

M’agradaria començar fent-vos una pregunta. La pregunta és: això de la independència és fàcil o difícil? Si contesteu vosaltres que esteu aquí i per tant probablement esteu motivats potser direu que això de la independència és relativament fàcil, de fet moltes vegades ens ho diem a uns als altres. També és possible que si aquesta pregunta la féssim al carrer és possible que molta gents ens digués que això de la independència és difícil. Perquè ens dirien que això de la independència és difícil? Ens dirien que és difícil perquè som catalans. I els catalans això de la independència, en general ho veiem difícil. És lògic. Moltes vegades, quan ho hem intentat hem perdut. En canvi, si nosaltres ens ho miréssim en una perspectiva més àmplia, europea o mundial, arribaríem a la conclusió que això de la independència és bastant fàcil. Perquè, de fet, al llarg del segle XX més de la meitat dels estats que ara existeixen a Europa van assolir la seva independència. Si la meitat dels estats que existeixen a Europa han aconseguit la seva independència deu ser bastant fàcil. Ho almenys prou fàcil perquè la meitat ho hagi aconseguit. I si ho miréssim amb perspectiva mundial descobriríem que aproximadament tres quartes parts dels estats que existeixen en aquest moment han aconseguit la seva independència al llarg del segle XX. Per tant això de la independència és relativament fàcil si la mirem amb una perspectiva una mica més àmplia que l’estrictement nostre.

Nosaltres aquesta vegada ho aconseguirem? Ens agradaria pensar que si, de fet vosaltres us agradaria que us digués que si, però atès que vinc a dir-vos coses que no us agraden… us diré que, es clar… que depèn… Que ha canviat a favor nostre? Que ha canviat d’altres vegades? Estem més decidits? més compromesos? treballem més que altres vegades? Estem disposats ha assumir més sacrificis que altres vegades? Hem temo que la resposta a aquestes preguntes és no. Ni estem gaire més preparats, ni estem gaire més decidits, ni estem disposats a assumir gaires més sacrificis… No cal que ens posem dramàtics i comparar-nos amb 1714 o en moments de la nostra història. És evident que no estem disposats a fer ni un 1% del l’esforç que han fet molts que ens han precedit en la nostra lluita. Així doncs, que tenim a favor nostre? Tenim a favor nostre el context més favorable dels últims tres segles. Mai ho havíem tingut tan fàcil. Per dues raons fonamentals:

1- El context en que ens movem: Europa, el mon occidental, la Unió Europea, la democràcia, etc, etc.

2- Per primera vegada en tres segles, les nostres generacions, excepte les més , no han conegut una guerra, un procés revolucionari sagnant, no han conegut l’exili massiu de centenars de milers dels nostres ni l’empresonament de desenes de milers. Per primera vegada en tres segles les generacions actuals ens succeïm amb una certa normalitat arreu. En les nostres tasques com a polítics, com a professors universitaris, com a treballadors, com a empresaris. I per tant és la primera vegada que l’esforç de tots nosaltres, per petit que sigui, acumula. Perquè en altres vegades, fins i tot fent esforços titànics un cop de la fortuna ho ensorrava tot hi havíem de tornar a començar. Ara no. Ara l’esforç de cada u suma, per petit que sigui. I per tant per damunt de nosaltres pesa una responsabilitat extraordinària: em d’aprofitar el millor moment, el més favorable que em tingut en els darrers tres segles. L’hem d’aprofitar per nosaltres mateixos i per aquells que abans de nosaltres han intentat arribar-hi i no ho han aconseguit. I ho hem de fer per aquells que ens succeiran. I em d’estar a l’alçada de les circumstàncies.

És possible que en el camí alguns de nosaltres es cansin, es decebin i s’emprenyin. Fins ha un cert punt és lògic. És lògic que molts de nosaltres estiguem decebuts o cansats. Si és així descansem. Quan estiguem cansat de descansar és probable que la feina que em deixat per fer encara estigui per fer. Perquè, malauradament, encara no som prous per remplassar aquells que cedeixin davant l’esforç, encara no anem tant sobrats com per permetre’ns aquest luxe. Fins ara com ho em fet? Depèn. Posant un exemple imagineu un avi i un net que volen anar cap a la independència i la llibertat. Quan paren en un mateix punt l’avi, quan valora el seu entorn, mira enredera i veu la feina que em fet. En canvi el net tendeix a mirar més endavant que enredera, i mirant al seu voltant diu: però si encara estem molt lluny. Els dos tenen raó. És cert que em fet moltes coses i que estem més lluny del que voldríem estar. Però també em d’aprendre a respectar-nos als uns als altres, a entendre’ns, a ser generosos, a ser compromesos. Ha estar disposats a assumir les mancances i febleses d’aquells que ens acompanyen. Perquè hi harem d’anar junts. Només a través del nostre compromís i generositat la nostra exigència serà legítima. Molts dels nostres companys només entendran que siguem exigents si som compromesos i generosos. Si estem disposats a reconèixer en els altres algun mèrit per petit que sigui. Perquè segur que algun mèrit deuen tenir.

Segur que hi ha moltes coses que em fet bé. Encara que sigui resistir. I a vegades resistir ha sigut molt. És evident que ara em d’aspirar a molt més. Segur que si. I a vegades el nostre país a fet coses extraordinàries i ho ha fet sense tenir institucions, universitats, ni generalitat, ni govern ni tenir re. I per tant ara que tenim algunes d’aquestes coses, encara que siguin menys del que voldríem, no tenim excusa per assumir el nostre compromís.

I que passarà. Situem-nos en les consultes… Imagineu-vos que a un municipi (Sabadell). Va molt bé. Però molt. Un 90% de participació i un 90% a favor. Que fem? I si és al revés? Si posa tot l’esforç, tota la voluntat, com tant altres voluntari, sacrificant hores, baralles familiars, de tot, però malgrat això surt fatal. Que canvia? Hi ha una cosa molt important. Ens entrenem. Ens estem entrenant perquè el pas definitiu no serà necessàriament fàcil. Nosaltres fa tres segles que no tenim estat. En canvi els nostres rivals si que el tenen. Posar-nos a l’alçada d’ells exigeix un gran esforç, una gran preparació i una gran voluntat. Fem gimnasia autodeterminista. Ens posem a prova. Busquem arguments per convèncer els nostres veïns. Sovint els nostres arguments, els millors arguments racionals a la nostra disposició, són sovint insuficients. Fins i tot a vegades, quan parlem d’impostos, d’infraestructures, de sanitat, d’escoles, de les pensions de les nostres àvies… alguns dels nostres conciutadans no ens volen donar la raó. Em guanyat la batalla de la racionalitat, cosa que no passava en els anys 80 del segle XX. Això ho em fet bé. Tot i així això no sempre és suficient i caldà trobar altres tipus d’arguments. Ens posem a prova i ens entrenem. Prenem consciència de la dimensió del repte. Això és molt important. Molt. Per això fem les consultes.

Quan això vagi en serio, quan estiguem davant d’un referèndum vinculant l’Estat reaccionarà. Utilitzarà les eines que tindrà a l’abast. Hi haurà algunes que no podrà fer servir i serà decisiu que no les pugui utilitzar. Això ens dona l’esperança i potser fins i tot la certesa de la victòria. Però utilitzarà eines. Primer ens intentarà espantar i ens espantarem, perquè a vegades ens ha espantat abans que ens fes por. Ens a passat moltes vegades i és provable que ens torni a passar en el futur. Quan estiguem a punt de la victòria, en el moment de veritat, l’Estat ens comprarà. O ho intentarà. Si és una problema d’impostos ens proposaran robar-nos la meitat del que ens han robat fins ara. Si és una qüestió d’infraestructures ens donaran Reus, Girona i, seran tant generosos que suprimiran el peatge de Mollet. Quants de nosaltres es vendran? Doncs alguns, perquè alguns de nosaltres ens venem abans que ens comprin. Sempre ens a passat, forma part de l’ànima humana i es possible que ens torni a passar. Que ens vacuna contra això, si podem trobar vacuna possible? Saber-ho. Haver-nos dit perquè quan ens facin por detectar-la en els ulls del nostre company i animar-lo, acompanyar-lo, ajudar-lo i seguir avançant junts. I quan algú dels nostres, quan falti poc, intentin comprar-lo el poguem renyar per aquest poc, perquè per molt que ens donguin sempre serà poc comparat a allò que renunciem a tenir si renunciem a la llibertat. Ho em de saber i ser-ne conscients perquè quan estiguem a la recta final, alguns dels nostres estaran tant cansats que s’enfonsaran i alguns segur que no hi arribaran, per llei de vida. Alguns dels nostres no ho veuran mai. A nosaltres ens correspon intentar aconseguir-ho el més aviat possible perquè ho vegin el màxim nombre dels nostres. Perquè quan veiem la por en els ulls dels nostres haurem d’encomana’ls-hi coratge per no haver de veure la por en el seu rostre, com tantes altres vegades hem hagut de veure. Ens hem d’ajudar, rellevar els uns als altres i ser exigents, generosos i compromesos. Quan un afluxi l’altre haurà de prendre-li el relleu, i el que faci falta. Hem d’estar junts. Hem de construir un discurs suficient per convèncer els nostres conciutadans, ja que també els convé ser els nostres compatriotes. Hem de construir una majoria social i tenir-ho clar perquè més d’una vegada no ho em tingut clar i quan l’Estat Espanyol s’enfonsava nosaltres l’hem salvat. Em de estar preparats i tenir clar que, quan sigui possible, la independència no es demana ni es paca, és proclama i es defensa.

Oriol Junqueras 3 de març del 2010 Sabadell.

Compartir

Curtmetratge Acte d’Estat (Sabadell, 03/03/2010) from directe!cat on Vimeo.

Compartir

Compartir

Els lectors d’aquest diari, li van fer tot una sèrie de preguntes, en general fetes de la perspectiva espanyola en les quals l’Alfons López Tena va estar molt encertat en totes les seves respostes.

He traduït la entrevista al català perquè tothom la pugui entendre i aquí us l’enganxo:

1.    Salut. Si vostès són més tolerants, intel•ligents, oberts, europeistes i econòmicament més dinàmics, com han pogut estar tant temps sotmesos a un país menys “brillant” que el seu?

No sé d’on treu vostè aquests estranys judicis de valor. En tot cas, manar depèn de tenir poder: els nazis van ocupar França, els soviètics Alemanya.

2.    Qui o què garanteix que els resultats d’aquestes consultes no es manipulen?

La transparència: accés lliure dels ciutadans, interventors i apoderats de partits, observadors, i premsa presenti no només durant la votació sinó també, tal com recomana l’ONU i incompleix la legislació espanyola, durant l’escrutini.

3.    Salut. Li agradaria, com a cas hipotètic, que la llengua castellana desaparegués de Catalunya?

NO

4.    Es pot tenir en compte una consulta d’aquest tipus quan en la seva organització només intervé una corrent d’opinió, impedint-ne que es verifiqui l’honestedat, o la no manipulació, dels resultats?

Exercim d’Estat, amb plenes garanties d’imparcialitat, tal com abans he respost. En l’organització dels referèndums i eleccions oficials intervé en la seva organització només una corrent d’opinió, el partit que controla el Ministeri de l’Interior. Es pot tenir en compte?

5. Bon dia Sr. López Tena: Apel•la al presumpte maltractament dels polítics estatals a Catalunya per deixar de ser part d’Espanya. Segons aquest principi, no creu que els ciutadans catalans tenim el mateix o més motiu per deixar de sentir-nos catalans? Que tingui un bon dia i visca Catalunya i visca Espanya

Apel•lo a la democràcia, que decidir formar part d’Espanya o no depèn del lliure vot dels ciutadans. No és qüestió de sentiments.

6. Què pensa vostè que passarà amb el Sr Laporta? Mulli’s, si us plau.

No ho sé, no sé què farà ni amb qui o quins, ni si funcionarà o no. És el bo de la democràcia, manen els ciutadans amb el seu vot i és imprevisible.

7. Vostè es diu López i per tant és una prova viva de l’íntima unió que existeix entre Catalunya i la resta d’Espanya. No li crea conflictes personals interns la defensa de postures radicals sobre això? O són precisament aquests conflictes els que l’han portat a ser on és? Salut.

També em dic Laborde i Winthuyssen. Que part de la meva família sigui d’origen espanyol, francès o holandès no em fa nacional d’aquests països, ni m’obliga a ser-ho. O té Sr. Juan Carlos conflictes personals interns per anomenar-se Borbó? Tan radical o moderat és propugnar que Catalunya continuï a Espanya com que sigui independent.

8. Sr. Lopez. en el supòsit que es produeixi la independència de Catalunya respecte a Espanya, permetrien vostès al seu torn la independència i/o lliure associació a Espanya d’algunes parts de Catalunya (Val d’Aran, Barcelonès, etc..) que així ho decideixin en referèndum?.

Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació, segons estableix la Carta de Nacions Unides que el seu país ha subscrit. Si algú vol anar-se’n, com pensa impedir-ho? A trets?. Jo no.

9. Molts catalans que no som independentistes, desitjaríem un referèndum d’autodeterminació perquè finalment ens deixessin en pau amb les seves utopies , però: Si vostès perdessin la consulta, renunciarien almenys durant una generació a continuar reclamant un nou referèndum? Si Catalunya fos un estat independent de la resta d’Espanya, acceptarien vostè un referèndum d’unió amb Espanya?

Si el seu partit perd les eleccions, renunciaria almenys durant una generació a unes noves eleccions? Una vegada siguem independents, si així ho decideix la majoria, un nou referèndum d’incorporació a Espanya és possible, si així ho reclama una part significativa dels ciutadans. Coneix un sol cas al món de renuncia a la independència? Per què no fan vostès un referèndum per perdre la independència d’Espanya i incorporar-se a França com a regió?

10. Bon dia. La nació catalana ha de sotmetre’s sempre els seus desitjos sobiranistes a les lleis de l’Estat Espanyol?

NO

11. Quan creu que Catalunya aconseguirà la independència?

Quan la majoria dels votants a Catalunya així ho decideixin.

12. Per què creu que l’estat espanyol porta “segles” reclamant Gibraltar al Regne Unit però no reclama el Rosselló a França? És per la por a un augment significatiu de catalans a Espanya?

Perquè els espanyols no assumeixen en realitat que els catalans siguin espanyols, només una possessió molesta a eliminar i assimilar.

13. Juan de Barcelona: Com es pot defensar la constitució i ser membre del CGPJ, i ara defensar amb fervor la independència?

Vostè no defensa que hi ha lleis que cal canviar? Es diu democràcia.

14. És cert que Joan Carretero li va oferir ser cap de llista per Reagrupament? On i quan es va produir aquest oferiment?

No ho és, les converses polítiques amb uns o d’altres han de ser discretes, mentre no s’acordi res.

15. És cert que Joan Laporta l’ha sondejat per a la possibilitat de col•laborar en la seva candidatura electoral?

No

16. Què li sembla que Convergència digués que no, a una resolució al Parlament aplaudint la tasca de la societat civil (vostè i el seu equip a Osona) en les consultes del passat 13 de desembre?

No va dir no, el va remetre a una comissió parlamentària. En tot cas, em sembla una vergonya, i en nom dels més de 2.000 voluntaris que van treballar desinteressadament a Osona, molts d’ells convergents, si el vot de CDC en la comissió parlamentària és negatiu, ens sentirem insultats i menyspreats, i no quedarà així.

17. Per què el vot de menors d’edat?

Perquè en països de democràcia avançada (Canadà, Àustria, Nova Zelanda, Països Escandinaus…) ja s’ha estès el dret a vot als 17 o 16 anys.

18. El art.3 de la Constitució Espanyola diu que “…els espanyols tenen el deure de conèixer el castellà i el dret a emprar-lo…. ” No cap un recurs d’inconstitucionalitat a l’obligació d’estudiar totalment en català o retolar els comerciants en català sota sanció econòmica?

Aquests recursos ja s’han presentat, i el Tribunal Constitucional espanyol els ha rebutjat, avalant la constitucionalitat de les mesures a què vostè es refereix.

19. Com en tot, hi ha coses positives i altres que són contraproduents. Podria valorar fins a quin punt els espanyols ens beneficiarà una hipotètica independència de Catalunya? Com espera que la comunitat internacional accepti una secessió il•legal d’un Estat Sobirà?

Crec que els beneficiaria tenir un Estat veí amistós enlloc de tenir una part incòmoda que només els crea problemes. En tot cas, és el seu problema. Em pot dir quina llei i article concret converteix en il•legal la secessió d’un Estat sobirà? Sap que en els últims cent anys s’han independitzat més de cent Estats, entre ells la majoria dels europeus? Va ser il•legal la independència de Noruega? La d’Irlanda? La d’Espanya, que commemoren el 2 de maig? La d’Argentina?

20. Bon dia Alfons, quina resposta podem esperar de Brussel•les al nostre esforç democràtic ?. Si, com espero, arribem a obtenir algun dia una majoria proindependència a Catalunya, com s’imagina vostè la reacció de l’UE ? Gràcies de tot cor pels teus esforços, Lluís

Respecte, suport i negociació per assegurar la democràcia i impedir hipotètiques temptacions violentes espanyoles. Recordi què va fer l’UE, i USA, davant de les independències europees dels segles XX i XXI, especialment en els últims 20 anys.

21. Què espera de la nova ronda de referèndums del 28 de febrer?

Plenes garanties d’imparcialitat i transparència, i l’exercici lliure del dret democràtic del vot.

22. Què li sembla que la dona de Montilla digui que prefereix que els seus fills sàpiguen alemany a que coneguin bé el català? Això explica almenys al seu llibre…

Està en el seu dret a condemnar els seus fills a l’analfabetisme, és el seu problema i el dels seus fills i marit.

23. Imagini un escenari perfecte per a vostè: Catalunya vota en massa que vol la independència. Com seria el dia 1 després d’aquesta decisió? com creu que es gestionaria aquesta ruptura? Els trobaríem a faltar, de tot cor. Un andalús del Barça

El dia després és alegria i feina, construir l’Estat, i establir amb Espanya bones relacions, si vostès volen. Troben a faltar Portugal? El Rosselló? Mèxic? Cada u és amo de casa seva.

24. Un valencià que porta 15 o 20 anys vivint a Catalunya desitjaria per al seu lloc de naixement el mateix grau d’independència que per a la seva Catalunya adoptiva?

Sí

25. És possible una solució amistosa per al conflicte entre Catalunya i España? I la situacio a les Illes Balears i al País València? I finalment com veu el pes els catalans d’origen espanyol en el procés cap a la independència, compta cada vegada més d’independentisme per causes econòmiques que per causes identitàries?

Com totes les discrepàncies en democràcia, es resolen votant. La decisió sobre les Balears i el País Valencià li correspon prendre-la als seus ciutadans. Cada un vota per les raons que considera oportunes, econòmiques, identitàries o el que sigui. L’origen espanyol, com en el meu cas, o marroquí o senegalès no és una condemna de submissió a Espanya.

26. Crec que aquesta segona ronda (tercera si tenim en compte Arenys) ha tingut menys repercussió que la primera, que suposaria una disminució de la participació en aquesta, seria un cop massa dur per a la tercera? I també, creus que el fet que aquestes consultes s’impulsin, en part, dins del municipalisme és bo o contraproduent per entendre els resultats de forma global? Gracies i endavant Alfons!

Sense recursos públics, perseguits pels governs espanyol i català, fuetejats pel PSOE (PSC inclòs) i el PP, atacats per totes les instàncies espanyoles, boicotejats informativament, desenes de milers de persones treballen com a voluntaris per assegurar els drets democràtics de centenars de milers de votants. Compari la participació que en un o un altre municipi es dóna amb els vots que tots els partits junts obtenen: la independència sempre assoleix la majoria absoluta.

27. Creu vostè que hi pot haver alguna possibilitat real d’independentisme a Catalunya, País Basc o Galícia?

A Catalunya sí.

28. Sobre la pregunta 22, sóc un analfabet per no parlar català.

És un analfabet en català per no saber llegir i escriure català, com jo ho sóc en alemany per la mateixa raó.

29. Estava vostè, d’acord amb la proposta que al seu dia va fer Pasqual Maragall que Catalunya s’incorporés a la Comunitat de Països Francòfons?

Sí

30. Sr. Alfons López, per què creu vostè que tots els immigrants que arriben Catalunya es tornen més regionalistes que els catalans purs?

Perquè preferim ser catalans de primera que espanyols de tercera. No som regionalistes, volem la independència. Li estranya que els immigrants que arriben a Espanya es facin espanyols, els Borbó, Osborne, Domecq? A què no?

31. Bons dia, que preferiria, una Catalunya regional en català o una Catalunya com a estat europeu en castellà? no creu que estem gastant masses energies en el català i que hauríem de dedicar-nos més a aconseguir un estat ja?

Llevat del poder, tot és il•lusió. Amb Estat podem salvar el català, sense Estat no.

32. Tractaré de ser-li sincer, com sé que ho és vostè: què pinta un senyor de Sagunt (comarca del Camp de Morvedre; província de València) actuant en favor de la independència de Catalunya? No li sembla que hi ha alguna cosa de la fe del convers en el seu procedir? La independència la refereix a Catalunya o inclou a les Balears i terres valencianes? Salut.

Què pinta un senyor de França, Sr. Juan Carlos de Borbón i els seus antecessors, actuant en favor de la independència d’Espanya? Si vostè creu que l’origen familiar exigeix continuïtat, sigui conseqüent i sigui àrab, visigot, romà o iber, o estableixi un sistema de castes hereditàries.

Comiat

Gràcies per l’atenció, pel respecte i la tolerància davant de qui pensa diferent.

Per si algún lector d’aquest blog li queden més ganes de sentir l’Alfons “menjar-se” als seus contrincants en un debat, també us recomano que l’escolteu el dia que el van convidar a un programa de la COPE, l’any 2007.

Part 1, Part 2 i Part 3

Com veieu, directament el van convidar a un restaurant, perquè es mengés els plats que feia el cuiner enlloc dels periodistes d’aquesta emisora espanyola.

Demà a votar!

Compartir

Arriba però un dia, que de cop i volta algunes d’aquestes persones anònimes passen a tenir un interès per la població, sigui perquè han pujat un esglaó més a l’escala social o perquè han protagonitza’t un acte noticiable.

És aquell moment en que la premsa busca per la xarxa qui és aquesta persona anònima per treure a la llum el que s’amaga darrera d’aquells nom i cognoms.

A continuació uns quants casos reals per il•lustrar-nos com podem liar la troca per penjar informació a les xarxes socials quan no hauríem.

Un gran espia
La dona d’en Sir John Sawers penjava al facebook sense cap mena de restricció fotos de les vacances, dinars familiars i esdeveniments socials amb el seu marit. Un dia al seu marit,oh sorpresa!, el van nomenar cap del servei secret britànic i de cop tota la informació que no importava a ningú, podria ser emprat per l’enemic per extorsionar al pobre John. Un diari britànic va treure la notícia d’aquest fet i n’estic segur que el matrimoni dels Sawers deuria trontollar.

L’home que volia ser contradictori
En Jon Rosales era un jove que com tots els de la seva edat va tenir la genial idea de crear un perfil al facebook. Allà hi va penjar unes fotos vestit amb la samarreta de la selecció espanyola, per fer broma, perquè els seus amics saben que en Jon és d’aquests que mataria per poder veure un partit de la seva selecció, la basca, jugant un mundial. Un dia però, en Jon , oh sorpresa!, va ser detingut i acusat per pertànyer al moviment d’alliberament nacional basc.  De cop van aparèixer a tots els diaris aquelles fotos, amb els titulars de “Etarres amb la samarreta de la selecció espanyola”. Davant d’aquests fets uns deien, segur que ho va fer per no aixecar sospites, d’altres li recriminaven la actitud amb un “què fas!?! De tu no ho hagués dit mai!”, els espanyols no entenien res, uns etarres amb la samarreta de la roja? I uns catalans van aprofitar per crear un grup al facebook demanant la il•legalització de la selecció espanyola per pertinença a una banda armada.

Un macarra a la Casa Gran
En Rubèn Novoa, militant de CDC i membre del secretariat de noves tecnologies va tenir una discussió pujada de tot amb el director de l’Agència Catalana de Notícies i l’editor de Directe.cat, així que els periodistes van buscar al seu perfil del facebook i oh sorpresa! En Rubèn havia penjat un parell de fotos compromeses, en una apareixia amb estètica skin i amb una pistola entre les mans i a l’altre convidant a una estàtua (amb una retirada a en Duran i Lleida) a fer-li una fel•lació.

El candidat que semblava més seriós
En Ray Lam, candidat del partit canadenc NDP per la circumscripció de Vancouver-False Creek, semblava que s’havia de menjar el món però, oh sorpresa! Algún periodista avispat va treure a la llum unes fotos que havia penjat el jove polític al facebook, en una magrejava a una noia i a l’altre uns amics li obrien els calçotets mentre el jove, amb els pantalons baixats somreia a la càmera. Poques hores més tard el candidat va haver de dimitir.

Estimats lectors, espero que aquest escrit us hagi servit perquè guardeu bé les fotos de les nits boges que mai se sap si algun dia us passaran factura.

Compartir

Compartir

Us recomanem  l’article Bernat Salvà de l’avui:

El 96,5% dels espectadors anirien igualment al cinema, o més sovint, si augmenta l’oferta de films doblats o subtitulats en català. Si només es pogués veure cinema exclusivament en català (i no el 50% de còpies, com preveu la nova llei), el 88,75% dels espectadors anirien igualment a veure una pel·lícula si els interessa. Són dades d’un estudi elaborat pel catedràtic d’Economia

Financera i Comptabilitat Oriol Amat, al qual ha tingut accés l’AVUI. Aquest estudi va ser encarregat a la Universitat Pompeu Fabra per Fedicine, la federació de distribuïdors que aplega les majors, i pel Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya, l’entitat que ha convocat per avui el tancament de 575 sales de cinema com a protesta per la Llei del Cinema de Catalunya.……

En un moment de reestructuració del sector cal fer un pas endavant, deixar els temors i els tabús de la comoditat enredera.  Per això us recomanem anar al cinema. Al Vallès Oriental obren l’Alhambra i l’Esbarjo Verdi.

Compartir

divendres 15 de gener (Sala Sarau - 22.30 h- 5€)
Els Amics de les Arts
Senior i el cor brutal

.

divendres 22 de gener (Sala Sarau - 22.30 h - 5€)
La increible història d’en Carles Carolina
Delên

.

divendres 29 de gener (Sala Sarau - 22.30 h - 5€)
Menaix a Truà
Esteve Felipe

.

divendres 5 de febrer (Bar Tarambana - 18.30 h i 23.30 h - 0€)
Guillamino

.

dissabte 6 de febrer (Centre Cultural - 22.30 h - 10€)
Quimi Portet
Els nens eutròfics d’en Pedrals

.

.

.

www.tastautors.cat
www.myspace.com/tastautors
www.twitter.com/tastautors

Compartir

Sembla ser que avui a el diari espanyol, El Mundo, han publicat una entrevista al president del FC. Barcelona, en Joan Laporta i Estruch.  La genial entrevista feta pel Salvador Sostres ha provocat que tots els mitjans de comunicació se’n fessin ressò però de fet si no compraves el diari, no la podies llegir. Us enganxo una traducció de la entrevista al català, feta per mi mateix, he estat tan ràpid com he pogut.

Vull saber si el milió de persones que busca estat propi em seguirà

Li truco per explicar-li que he començat a escriure al diari El Mundo i em dóna la entrevista al dia següent. “Podré dir tot el que vulgui, a El Mundo?” Em cita al seu despatx d’advocat, però el fotògraf, Joan Manuel Baliellas, vol fer la foto amb les 6 copes. Està d’un humor excel·lent, així que ens desplacem al club. Des de que els Boixos Nois intentaren assassinar-lo, porta escorta i un cotxe de seguretat el segueix allà on va.
Laporta és un nervi que no cap en ell mateix ni en cap pauta de comportament prèviament establerta. Hormones i míssils. Encara que com tothom, pot ser que s’equivoqui, poca gent en aquests temps tan grisos i vulgars és capaç de jugar-se el tipus per allò en el que creu.  No desvetlla la incògnita de si es dedicarà a la política, però dóna algunes pistes. Si hagués de fer un pronòstic, diria que en Joan Laporta no és dels que als 49 anys se’n va a casa sense més i torna a fer d’advocat com si res hagués passat. “Podré dir tot el que vulgui a El Mundo?”Bé, cap diari de Catalunya ha publicat mai una entrevista tan clara, tan sincera i tan absoluta, ni amb en Joan Laporta ni amb ningú. I no pas perquè es censurin les respostes, sinó perquè ni s’atreveixen a fer les preguntes.
Pregunta – Després d’haver estat el millor president de la història del Barça, ara vol ser de Catalunya?
El millor president del Barça va ser [Hans] Gamper, que va fundar el club i el va salvar de la desaparició dues vegades i en circumstàncies molt greus. El seu esperit ha estat sempre una referència. Un suís que va venir a Barcelona, es va fer catalanista i va pagar un preu per defensar les seves idees. El esperit de Gamper ens empeny a lluitar per allò que creiem.
Pregunta- Senyor president, parlem de Catalunya.
No, de Catalunya ja parlarem més endavant. Això que li vull explicar és important: el Barça no és el que hem guanyat, sino com ho hem guanyat. Un futbol que estima al futbol, un futbol que es basa en tenir la pilota i en saber què fer amb ella. Un futbol que dóna prioritat a la bellesa i al espectàcle, a la velocitat, al atac creatiu i intel·ligent, als gols. Així hem guanyat.

Pregunta – Senyor president, això ja és passat. El seu magnífic llegat. Parlem del futur. La política.
De seguida. Però deixim dir-li que l’èxit d’aquest any i dels anteriors no ha estat la sort i tampoc està basat només en que la pilota hagi entrat. És una qüestió de model de club. Un model amb ideals. Sense ideals no som ningú. Ideals futbolístics i nacionals. Pel que es refereix a la identitat futbolística, la nostra idea del futbol s’ensenya i es practica des de la Masia. El Barça més catalanista de la història és també el Barça més universal de tots els temps i el que més èxits esportius ha estat capaç d’aconseguir. El Barça que ha guanyat és  més que un club i representa una forma de pensar i de viure. Va més enllà del futbol. Som portadors de l’èpica més emocionant de la història: la que guia als pobles sotmesos cap a la llibertat.
Pregunta- Vostè barrega futbol i política
Tot el món barreja futbol amb política. Si Catalunya no pot competir amb les seves pròpies seleccions és perquè Espanya ha decidit políticament, vetar aquesta possibilita; de la mateixa manera que si Escòcia pot competir amb les seves seleccions és perquè el Regne Unit, també políticament ho ha acceptat.
Pregunta- Bé. Però vostè barreja
Jo mai he fet política de partit des de la Presidència del Barça: he fet país, que és molt diferent. El Barça ha estat sempre una manera més de defensar els interessos i les llibertats de Catalunya. Evidentment que el Barça també és futbol: i hem donat molt futbol. I molt bo. Hem donat el millor futbol que mai s’hagi vist en una temporada històrica. Fins hi tot hem donat el 2 a 6 del Bernabeu: aquest resultat que la caverna mediàtica espanyolista no podrà digerir mai. Per això hi ha tanta ràbia contra mi.
Pregunta- Res és culpa seva.
Només dic que no hi ha proporció entre el que hem guanyat i el que he hagut d’aguantar i patir.
Pregunta – Espanya contra Laporta
No tota Espanya. Només el sector cavernícola i espanyolista. He conegut a molts espanyols que a través del seu amor pel Barça han après a entendre i a respectar als catalans i a Catalunya. I això jo ho vull agrair molt sincerament.
Pregunta – D’acord però tot això ja va ser. El que la gent vol saber és què farà a partir d’ara.
No va ser. És i serà. Aquest equip marcarà una època, no només una temporada. Els jugadors ho saben i treballaran dur per estar a l’alçada del que ja han aconseguit.
Pregunta- Ja no poden millorar la seva marca
Però podem igualar-la. I de fet si que l’equip podria inclús millorar-la: perquè sempre es pot millorar; però s’ha de reconèixer que és molt difícil.
Pregunta- Senyor president, és la una i a les tres els seus fills l’esperen a casa per dinar. Sap perfectament que no li deixaré aixecar-se de la cadira fins que em digui si, quan deixi la Presidència del Barça, es dedicarà a la política.
Tenim dues hores i per tant, una mica de temps per que li expliqui que hem estat tan generosos com hem pogut a l’hora d’administrar els nostres èxits. La Fundació ha desenvolupat programes pròpies en llocs com el Marroc, l’Índia, Mali, Brukina Fasso, el Camerún, Ecuador, Senegal, Brasil, Mèxic etc. Fins a 15 projectes en 15 països de tot el món, sempre vinculats a jugadors emblemàtics del club. A través d’Unicef, la tasca solidària que hem pogut fer ha estat també remarcable. El Barça és l’únic club del món que enlloc de cobrar per portar publicitat a la samarreta, paga. La idea irrenunciable de fer un món millor a través del futbol.
Pregunta- Parlem del demà, senyor president…
El primer que s’haurà d’aclarir serà qui serà el proper president del Barça. Els que vulguin canviar de model de club tindran que explicar molt bé perquè ho volen canviar, a la vista dels resultats que hem aconseguit treballant com fins ara. Saps?. Es molt important pel Barça que el debat de la campanya sigui sobre el model de club. Apel·lo a la responsabilitat de tots els candidats perquè així sigui, perquè hi ha molt en joc. Estem vivint els millors moments de la nostra història i seria una llàstima trencar aquesta dinàmica.
Pregunta- Vostè no podrà tornar-se a presentar però podrà votar.
Clar i ho faré per una opció determinada. Però el meu paper serà organitzar aquestes eleccions garantint tota la puresa del procés electoral. Vull que siguin unes eleccions modèliques.
Pregunta- Gaire bé tots els que es presenten, per no dir tots,han sortit de la seva primera candidatura.
La vida et dóna moltes lliçons, i hi ha algunes que les he apreses al Barça i no les oblidaré mai. Més que pensar en els que marxaren, m’agrada pensar en els que s’han quedat. El nostre objectiu era aconseguir que els barcelonistes fossin feliços i ho hem aconseguit. Hem passat moments de grans triomfs i moments perillosos i difícils. No hem abandonat el vaixell ni hem actuat anteposant el ressentiment al projecte, com fan els nens consentits. Hem aguantat com a valents.
Pregunta - I amb xampany
Aquelles fotos van ser una canallada. Tot el món té un dret a la intimitat. Una vegada més, la caverna mediàtica espanyolista va actuar sense cap escrúpol i sense cap ètica.
Pregunta- Els espanyols contra Laporta, volum 150.
No poden suportar que parli clar. Som molts catalans els que pensem que la nostra nació necessita un Estat propi per administrar els nostres recursos. I no poden sofrir-ho. Com el 2 a 6 al Bernabeu, que tampoc poden sofrir-ho. És aquesta caverna. Reitero que estic convençut que també existeix una Espanya de persones de bé, demòcrates i que respectarien una majoria electoral sense estridències ni agressions. Una Espanya que ens deixaria en pau si Catalunya guanyés el si a la llibertat en un referèndum.
Pregunta – Està segur que existeix aquesta Espanya?
El que tinc molt clar és que som una nació i ens fa falta un Estat. Ja s’ha demostrat que l’Estat Espanyol no resol els problemes dels catalans. Ni els problemes econòmics, ni els socials, ni culturals ni lingüístics. Hem intentat dialogar, pactar, cedir i fins hi tot ens hem convertit en la seva catifa per veure si ens acceptaven tal i com som. I cada cop ens tornen més pobres, i cada cop ens volen més diluïts, com el sucre en un cafè. Ja només faltava la humiliació final de que el Tribunal Constitucional es  vegi en dret a corregir una sola coma dl que ha aprovat en referèndum el poble de Catalunya. Quin concepte de democràcia tenen? Així no anem enlloc. Ho hem intentat moltes vegades i cada cop ens va pitjor, i cada cop es retrocedeix en l’ús de la nostra llengua. Espanya utilitza amb  nosaltres la vella estratègia del Conde-Duque: “Con dissimulo, sin que se note el cuidado” (Dissimulant, sense que es noti la cura)
Pregunta- Bé, sembla que anem entrant en matèria. Me’n alegro perquè ja són les 2. Pensi en els seus fills esperant-lo a taula , senyor president.
Catalunya necessita despertar. Depèn de nosaltres. És la lluita  per la nostra llibertat, és la lluita més romàntica, la més bella que pot lliurar un grup d’homes i dones, un poble. Els catalans encara tenim el nostre somni: hi ha molts pobles que ja no el tenen.
Pregunta- La gran pregunta és quin paper tindrà vostè en aquest despertar.
Encara no ho he decidit. Ho decidiré abans de Setmana Santa i ho anunciaré quan acabi el meu mandat amb el Barça.
Pregunta – Si en Montilla avança les eleccions pot ésser que no arribi a temps.
Si això passa, ho hauré d’anunciar abans.
Pregunta- Es presentarà amb Esquerra?
Hem parlat però no m’han proposat res en concret
Pregunta - Es presentarà amb Convergència?
També hem parlat i tampoc m’han proposat res en concret.
Pregunta- Es presentarà amb Reagrupament?
En principi em sedueix més la idea de presentar-me en un partit nou que estarà obert a qualsevol  partit o plataforma que entengui que Catalunya necessita un Estat propi. Tenim les condicions per ser un gran país d’Europa. Seria molt trist que no lluitéssim per allò que és nostre. Pel que podríem ser.
Pregunta – En el fons, ja té decidit que es presentarà
Li puc assegurar que encara no. La política no és qualsevol cosa i li tinc tot el respecte del món. Em  vaig presentar a president del Barça perquè pensava que sabia suficient del Barça. El meu pare em va educar en el barcelonisme i en el catalanisme. Sempre votava Catalunya i ens explicava el perquè.
Pregunta – Fa temps que tots els seus gestos són polítics.
Aquests gestos s’han entès políticament però no eren polítics, sinó nacionals. Estaven fets amb el cor. El dia 11 de setembre, un dia abans del referèndum d’Arenys, vaig assistir a una manifestació amb una pancarta que deia: Som una nació. Volem un Estat propi. M’ho va agrair tanta gent que vaig començar un procés de reflexió. Després vaig assistir a un homenatge d’Esquerra al president Companys. El Barça sempre ha contribuït a les llibertat de Catalunya. Hi ha un aire, una intuïció que em diu que hauria de fer alguna cosa més quan acabi el meu temps al Barça.
Pregunta – Ja té decidit presentar-se
Llavors vaig tenir converses amb diversos polítics i diferents persones que entenen de política. Estic consultant a professionals de la estratègia política per treure les meves conclusions respecte a si és possible fer a Catalunya una revolució pacífica, democràtica i responsable que ens porti a tenir un Estat propi. Serà amb el mateix esperit que hem tingut al Barça, amb una gent professional, capacitada i per un projecte innovador. Encara no sé si Catalunya vol un líder o un màrtir. Jo no vull ser un màrtir. Si que puc ser un líder, que em sembla molt bella l’aspiració nacional d’aconseguir la llibertat pel meu país. Això és el que vull pel meu país. Però com he après algunes lliçons a base de pals, vull saber si hi ha una base real que estigui per la feina. Hi ha un mil·lió de catalans, un 20% que ja pensem el mateix, amb la mateixa contundència. Un 20% com a minim, encara que ja hi ha enquestes que diuen que els vots afirmatius en un referèndum per tenir un Estat propi arribarien al 49%, Bé, vull saber si aquest mil·lió de persones vol seguir-me.
Pregunta- Està fent enquestes
Estic estudiant el terreny de totes les maneres possibles i fiables. Si entenc que la gent està disposada, tinc clar el equip de persones capaces i el primer nivell professional que podrien portar a bon port aquesta tasca i per tant em presentaria. Catalunya s’està morint i hi ha un 35% dels nostres recursos que els envien a Espanya i mai tornen.
Pregunta- El poble català ja expressa el que vol: Montilla president.
Més enllà del present, el somni català existeix, però no l’han adormit, no l’han narcotitzat. El que hem de fer és despertar. Som un país de gent que treballa, que integra, que és capaç de tenir una capital de referència mundial com Barcelona. Hem de despertar. Hem de reaccionar. Ens estem morint. El govern tripartit no ha demostrat que pugui resoldre els problemes de la nació. Durant els anys de la meva presidència moltes vegades he tingut la sensació que només érem nosaltres, que només era el Barça que lluitava per Catalunya. L’antídot és la llibertat.
Pregunta – No li sembla que hem patit bastant?
El desgast personal que m’ha causat ser president del Barça ha estat molt dur, però segueixo resistint. Sé que el que patiré en política no serà menys. Però si tinc elements de judici que em diguin que la gent em percep com a líder i que tenir un Estat propi és possible, és possible, no penso negar-me a servir el meu país perquè no m’agradaria pensar que no he fet tot el que podia, que no he lluitat fins al final pel que penso i vull.
Pregunta – Tindrà un pla suposo
Tinc bastant clar que si decideixo presentar-me serà per ser president.
Pregunta – I si guanya, la independència.
La llibertat. I que els espanyols no es preocupin el més mínim: tindrem unes relacions excel·lents, serà un veïnatge modèlic
Pregunta – Gràcies, senyor president. Té un quart d’hora per no fer esperar als seus fills. Sort amb el Sevilla
Fixi’s que els espanyols són els primers que saben que ells són una nació i nosaltres una altre. Demà ens visita el Sevilla, com vostè diu. A la samarreta del Barça nosaltres duem la senyera. El Sevilla quina bandera porta a la samarreta? I el Madrid? La espanyola. Perquè ells són espanyols i nosaltres catalans. No hauria de ser tan difícil acceptar-ho. I no es preocupin per nosaltres, que estarem bé. I una vegada lliures, ja veuran com per fi tenim una relació meravellosa.

Compartir

Compartir