(Puntuació +2, 2 vots)
Loading ...
En l’Acte d’Estat d’aquest dimecres entre els ponents hi havia l’eurodiputat Oriol Junqueres. Una intervenció al meu parer, rodona, ver variar. En el seu estil. Com un doctor en un malalt diagnostica brillantment el malt i la provable medicina. Perquè coneixent el que li passa, un es queda més tranquil.
La podeu veure a vilaweb al final d’aquest vídeo.
I us oferim la transcripció:
Avui vinc a dir-vos coses que pot ser que no us agradin, però l’important no es que allò que diguem agradi, l’important es que allò que diguem serveixi.
M’agradaria començar fent-vos una pregunta. La pregunta és: això de la independència és fàcil o difícil? Si contesteu vosaltres que esteu aquí i per tant probablement esteu motivats potser direu que això de la independència és relativament fàcil, de fet moltes vegades ens ho diem a uns als altres. També és possible que si aquesta pregunta la féssim al carrer és possible que molta gents ens digués que això de la independència és difícil. Perquè ens dirien que això de la independència és difícil? Ens dirien que és difícil perquè som catalans. I els catalans això de la independència, en general ho veiem difícil. És lògic. Moltes vegades, quan ho hem intentat hem perdut. En canvi, si nosaltres ens ho miréssim en una perspectiva més àmplia, europea o mundial, arribaríem a la conclusió que això de la independència és bastant fàcil. Perquè, de fet, al llarg del segle XX més de la meitat dels estats que ara existeixen a Europa van assolir la seva independència. Si la meitat dels estats que existeixen a Europa han aconseguit la seva independència deu ser bastant fàcil. Ho almenys prou fàcil perquè la meitat ho hagi aconseguit. I si ho miréssim amb perspectiva mundial descobriríem que aproximadament tres quartes parts dels estats que existeixen en aquest moment han aconseguit la seva independència al llarg del segle XX. Per tant això de la independència és relativament fàcil si la mirem amb una perspectiva una mica més àmplia que l’estrictement nostre.
Nosaltres aquesta vegada ho aconseguirem? Ens agradaria pensar que si, de fet vosaltres us agradaria que us digués que si, però atès que vinc a dir-vos coses que no us agraden… us diré que, es clar… que depèn… Que ha canviat a favor nostre? Que ha canviat d’altres vegades? Estem més decidits? més compromesos? treballem més que altres vegades? Estem disposats ha assumir més sacrificis que altres vegades? Hem temo que la resposta a aquestes preguntes és no. Ni estem gaire més preparats, ni estem gaire més decidits, ni estem disposats a assumir gaires més sacrificis… No cal que ens posem dramàtics i comparar-nos amb 1714 o en moments de la nostra història. És evident que no estem disposats a fer ni un 1% del l’esforç que han fet molts que ens han precedit en la nostra lluita. Així doncs, que tenim a favor nostre? Tenim a favor nostre el context més favorable dels últims tres segles. Mai ho havíem tingut tan fàcil. Per dues raons fonamentals:
1- El context en que ens movem: Europa, el mon occidental, la Unió Europea, la democràcia, etc, etc.
2- Per primera vegada en tres segles, les nostres generacions, excepte les més , no han conegut una guerra, un procés revolucionari sagnant, no han conegut l’exili massiu de centenars de milers dels nostres ni l’empresonament de desenes de milers. Per primera vegada en tres segles les generacions actuals ens succeïm amb una certa normalitat arreu. En les nostres tasques com a polítics, com a professors universitaris, com a treballadors, com a empresaris. I per tant és la primera vegada que l’esforç de tots nosaltres, per petit que sigui, acumula. Perquè en altres vegades, fins i tot fent esforços titànics un cop de la fortuna ho ensorrava tot hi havíem de tornar a començar. Ara no. Ara l’esforç de cada u suma, per petit que sigui. I per tant per damunt de nosaltres pesa una responsabilitat extraordinària: em d’aprofitar el millor moment, el més favorable que em tingut en els darrers tres segles. L’hem d’aprofitar per nosaltres mateixos i per aquells que abans de nosaltres han intentat arribar-hi i no ho han aconseguit. I ho hem de fer per aquells que ens succeiran. I em d’estar a l’alçada de les circumstàncies.
És possible que en el camí alguns de nosaltres es cansin, es decebin i s’emprenyin. Fins ha un cert punt és lògic. És lògic que molts de nosaltres estiguem decebuts o cansats. Si és així descansem. Quan estiguem cansat de descansar és probable que la feina que em deixat per fer encara estigui per fer. Perquè, malauradament, encara no som prous per remplassar aquells que cedeixin davant l’esforç, encara no anem tant sobrats com per permetre’ns aquest luxe. Fins ara com ho em fet? Depèn. Posant un exemple imagineu un avi i un net que volen anar cap a la independència i la llibertat. Quan paren en un mateix punt l’avi, quan valora el seu entorn, mira enredera i veu la feina que em fet. En canvi el net tendeix a mirar més endavant que enredera, i mirant al seu voltant diu: però si encara estem molt lluny. Els dos tenen raó. És cert que em fet moltes coses i que estem més lluny del que voldríem estar. Però també em d’aprendre a respectar-nos als uns als altres, a entendre’ns, a ser generosos, a ser compromesos. Ha estar disposats a assumir les mancances i febleses d’aquells que ens acompanyen. Perquè hi harem d’anar junts. Només a través del nostre compromís i generositat la nostra exigència serà legítima. Molts dels nostres companys només entendran que siguem exigents si som compromesos i generosos. Si estem disposats a reconèixer en els altres algun mèrit per petit que sigui. Perquè segur que algun mèrit deuen tenir.
Segur que hi ha moltes coses que em fet bé. Encara que sigui resistir. I a vegades resistir ha sigut molt. És evident que ara em d’aspirar a molt més. Segur que si. I a vegades el nostre país a fet coses extraordinàries i ho ha fet sense tenir institucions, universitats, ni generalitat, ni govern ni tenir re. I per tant ara que tenim algunes d’aquestes coses, encara que siguin menys del que voldríem, no tenim excusa per assumir el nostre compromís.
I que passarà. Situem-nos en les consultes… Imagineu-vos que a un municipi (Sabadell). Va molt bé. Però molt. Un 90% de participació i un 90% a favor. Que fem? I si és al revés? Si posa tot l’esforç, tota la voluntat, com tant altres voluntari, sacrificant hores, baralles familiars, de tot, però malgrat això surt fatal. Que canvia? Hi ha una cosa molt important. Ens entrenem. Ens estem entrenant perquè el pas definitiu no serà necessàriament fàcil. Nosaltres fa tres segles que no tenim estat. En canvi els nostres rivals si que el tenen. Posar-nos a l’alçada d’ells exigeix un gran esforç, una gran preparació i una gran voluntat. Fem gimnasia autodeterminista. Ens posem a prova. Busquem arguments per convèncer els nostres veïns. Sovint els nostres arguments, els millors arguments racionals a la nostra disposició, són sovint insuficients. Fins i tot a vegades, quan parlem d’impostos, d’infraestructures, de sanitat, d’escoles, de les pensions de les nostres àvies… alguns dels nostres conciutadans no ens volen donar la raó. Em guanyat la batalla de la racionalitat, cosa que no passava en els anys 80 del segle XX. Això ho em fet bé. Tot i així això no sempre és suficient i caldà trobar altres tipus d’arguments. Ens posem a prova i ens entrenem. Prenem consciència de la dimensió del repte. Això és molt important. Molt. Per això fem les consultes.
Quan això vagi en serio, quan estiguem davant d’un referèndum vinculant l’Estat reaccionarà. Utilitzarà les eines que tindrà a l’abast. Hi haurà algunes que no podrà fer servir i serà decisiu que no les pugui utilitzar. Això ens dona l’esperança i potser fins i tot la certesa de la victòria. Però utilitzarà eines. Primer ens intentarà espantar i ens espantarem, perquè a vegades ens ha espantat abans que ens fes por. Ens a passat moltes vegades i és provable que ens torni a passar en el futur. Quan estiguem a punt de la victòria, en el moment de veritat, l’Estat ens comprarà. O ho intentarà. Si és una problema d’impostos ens proposaran robar-nos la meitat del que ens han robat fins ara. Si és una qüestió d’infraestructures ens donaran Reus, Girona i, seran tant generosos que suprimiran el peatge de Mollet. Quants de nosaltres es vendran? Doncs alguns, perquè alguns de nosaltres ens venem abans que ens comprin. Sempre ens a passat, forma part de l’ànima humana i es possible que ens torni a passar. Que ens vacuna contra això, si podem trobar vacuna possible? Saber-ho. Haver-nos dit perquè quan ens facin por detectar-la en els ulls del nostre company i animar-lo, acompanyar-lo, ajudar-lo i seguir avançant junts. I quan algú dels nostres, quan falti poc, intentin comprar-lo el poguem renyar per aquest poc, perquè per molt que ens donguin sempre serà poc comparat a allò que renunciem a tenir si renunciem a la llibertat. Ho em de saber i ser-ne conscients perquè quan estiguem a la recta final, alguns dels nostres estaran tant cansats que s’enfonsaran i alguns segur que no hi arribaran, per llei de vida. Alguns dels nostres no ho veuran mai. A nosaltres ens correspon intentar aconseguir-ho el més aviat possible perquè ho vegin el màxim nombre dels nostres. Perquè quan veiem la por en els ulls dels nostres haurem d’encomana’ls-hi coratge per no haver de veure la por en el seu rostre, com tantes altres vegades hem hagut de veure. Ens hem d’ajudar, rellevar els uns als altres i ser exigents, generosos i compromesos. Quan un afluxi l’altre haurà de prendre-li el relleu, i el que faci falta. Hem d’estar junts. Hem de construir un discurs suficient per convèncer els nostres conciutadans, ja que també els convé ser els nostres compatriotes. Hem de construir una majoria social i tenir-ho clar perquè més d’una vegada no ho em tingut clar i quan l’Estat Espanyol s’enfonsava nosaltres l’hem salvat. Em de estar preparats i tenir clar que, quan sigui possible, la independència no es demana ni es paca, és proclama i es defensa.
Oriol Junqueras 3 de març del 2010 Sabadell.
Bona feina Ricard!
Cu… Ginji, quin curro. Molt bé!!!!