(Puntuació +3, 3 vots)
Loading ...El passat 5 de setembre, acabava d’aterrar de la bonica illa de Lanzarote. Allà moltes vegades em vaig trobar amb la situació de cops de colzes i mirades de complicitat entre la família. Aquella situació quan una altra persona que no coneixes comparteix un tret comú amb tu - porta aquelles sabates que vas comprar de rebaixes o aquells pantalons que et van regalar. Però aquesta vegada era diferent, parlaven català! Aquells desconeguts eren com nosaltres… eren catalans !
Acabat d’arribar els amics es feien ressò d’un fet : La consulta popular d’Arenys de Munt. A questa setmana l’he passat intentant esbrinar que era i les diferents posicions que ha generat i el seguiment que n’han fet els mitjans de comunicació. Ara acabo d’arribar d’Arenys. La consulta encara no s’ha acabat i encara no se sap el resultat final. La jornada ha sigut un gran acte festiu: música, nens, cotxets, avis, famílies senceres, amics, els comerços oberts. Una gran oportunitat per trobar-t’he amb gent que fa temps que no veies i compartir amb altres persones la mateixa idea i il·lusió. Un acte molt sa, que fa agafar forces, encoratge i ens fa veure que no som tan pervertits mentals com algú ens vol fer pensar o, si més no, que n’hi ha més, més dels que ens pensem.
Si, la falange era allà per demostrar que hi ha gent que pensa tot el contrari, però no només que pensa tot el contrari com diuen ells, sinó que tenen uns mètodes - heretats de temps ençà - també diferents. Ja que si no m’erro, en el referèndum també podries votar negativament - els que fossin d’Arenys - . Han sigut una petita anècdota. Anècdota de bombo i plateret que a contribuït a reforçar l’esdeveniment. Malauradament sempre hi ha qui està disposat a dóna’ls-hi la raó increpant-los. La fotografia que esperen els nostres detractors. Una anècdota a la vegada simptomàtica, símbol de les simpaties de les oligarquies, signe d’una democràcia amb croses.
Més d’un els hauria agradat tapar-nos amb un llençol, fent veure l’independentisme com un vell fantasma atrotinat. Però aquest fantasma sembla que fa por a més d’un defensor d’aquest Estat forjat a cop d’espasa i aliança matrimonial. Han dit que en els mitjans de comunicació feien un gra massa amb la cobertura mediàtica que estan fent - veritablement important i remarcable -, però el temps dirà. Jo m’imagino aquest acte d’Arenys d’avui com aquell set de juny de 1980 a Cardedeu, on un grup de sonats van demostrar que es podia fer televisió, en pocs recursos i en català. Qui ho hauria dit aleshores que una lluita d’una petita televisió local contra la única televisión nacional ens portaria a on em arribat?
Crec que això es el principi, el principi de la cohesió social que ens portarà cap a la independència. No es tracta de no ser espanyols. Es tracta de ser catalans, i que ens ho deixin ser.
SALUT I LLIBERTAT!
No m’ho acabo de creure, però com més van passant els dies més gran ho veig el que ha passat a Arenys.
Esperem que això no s’acabi convertint en un exemple de la frase “una flor no fa estiu”.