(Puntuació +4, 4 vots)
Loading ...
El debat sobre la naturalesa del catalanisme sol aixecar passions, sobretot quan es parla dels seus objectius. La polèmica recent entre l’article d’Agustí Colomines La il·lusió de l’Estat i la resposta de Salvador Cardús Creure en el país n’és un bon exemple.
Colomines planteja, des d’arguments històrics, que la naturalesa del catalanisme és essencialment autonomista: “Ja em perdonaran el biaix d’historiador, però és que l’actual discussió sobre la trajectòria seguida pel catalanisme de la Transició ençà recolza en un argumentari ahistòric, perquè s’oblida que l’autonomisme, més que no pas el secessionisme, ha estat l’opció preponderant del catalanisme.”
En canvi, Cardús, defensa l’opció secessionista com una aposta de futur: “Davant el fet indiscutible que el projecte de nació espanyola i l’Estat que l’empara mai no han considerat sincerament la possibilitat de reconèixer un espai polític per al catalanisme, ni tan sols per a la imprecisa “causa sobiranista” que sembla que és la de l’historiador, només queda l’adéu ben educat, o el bon vent, si s’hi giren d’esquena. La independència és l’única resposta democràtica i nacionalment digna a l’autoritari separatisme espanyol.”
Cardús o Colomines; Colomines o Cardús. Qui té raó?
Trobo que si anem veient tots els exemples i situacions històrics, personatges simbòlics del catalanisme,… Fàcilment podem adonar-nos que l’autonomisme ja fou una opció proposada insistentment, sense acabar de quallar del tot, i molts cops acabant de manera nefasta. Un cop més en la transició no es valorà el passat d’aquest model, i s’acceptà provar-ho un altre cop. I tornem a trobar-nos de nou en la mateixa situació i sempre al límit de repetir altre cop els greus conflictes del passat.
Si no són prou valents per veritablement apostar pel federalisme, més val plegar i marxar. Europa ens espera, tant si hi anem sols com si hi volem anar acompanyats.
Perdoneu que no sigui més concret en els termes (sobretot en els històrics), però és que el debat em cansa. I més quan he anat veient que no és un debat nou, sinó endèmic.
Volem l’opinió d’en Ricard, oi?
MIREIA