(Puntuació +6, 6 vots)
Loading ...Quan parlem de llengua catalana i del territori on s’utilitza, inevitablement ens ve a la ment la divisió dialectal que en va fer Joan Veny (veure Els parlars catalans) i les múltiples divisions i subdivisions que se n’han fet des d’ençà. Tinc la sensació que els catalans sempre tendim a discutir sobre quin és el dialecte que utilitzem -Quans cops no hem sentit converses tan insòlites com… Jo parlo alacantí que no valencià, jo parlo català del Baix Montseny però no pas del Vallès Oriental, jo parlo un cadequesenc, que no s’assembla gens al parlar del poble del costat! (aclareixo: Són exemples… sense ànims a ofendre ningú!)- I així podriem anar enumerant successivament la mania que tenim a diferenciar la nostra llengua i a dir que tots parlem de manera diferent i que n’estem molt orgullosos si el nostre parlar és el més singular i el més allunyat del català dels mitjans de comunicació.
Jo, 
que últimament passejo amunt i avall dels Països Catalans com si tingués un abonament il°limitat, he tingut la grata sorpresa de comprovar que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó no em cal canviar de llengua perquè, només amb una minúscula diferència lèxica i algun que altre gir, puc entendre i comunicar-me sense cap tipus de problema i talment com si estigués parlant amb la veïna del carrer. Aquesta observació, que us pot semblar un xic estúpida, és una realitat que tenim al llarg del territori del Països Catalans saltant fronteres, muntanyes i mar. Tot i així, hi ha llengües que no tenen la mateixa sort que nosaltres. Si pareu atenció podreu comprovar com francesos, alemanys (i tants d’altres països!) tenen sèries dificultats de comprensió entre la gent que viu al sud i la gent que viu al nord. Tot i aquestes diferències abismals però, la concepció que hi ha d’aquestes llengües és que són fortes, unides i que agmutinen la llengua d’un país sencer.
Aquí apareix el meu dubte, doncs: Si nosaltres que tenim una llengua que ens permet comunicar-nos a la perfecció arreu del territori, perquè ens entestem a buscar les diferències entre els nostres parlars (no em vull carregar els estudis dialectològics, és clar!, sinó qüestionar la concepció mental que en tenim!), en comptes d’evidenciar-ne les semblances? Reflexionem-hi, siusplau, reflexionem-hi!
(Ricard amb els cabells més estarrufats del normal i amb un boli a la ma):
Reflexionem-hi, Reflexionem-hi.
Estic d’acord. Els llocs on he anat he pogut entendre’m perfectament. Per això és la mateixa llengua però també crec que tant important com la unitat és la varietat, d’aqui la gràcia d’un idiome, varietat entesa com a matís, matís dialectal de gremi, de tradició, de família, de generació…. és curiós que en molts casos m’he trobat parlant sobre algunes diferències dialectals i comentar que les avies ho deien igual.
Jo crec severament que en la diferència hi ha la riquesa i més agradable que no pas dolent veure que amb uns quants quilòmetres de diferència hi ha matissos. M’encanten els matissos més que no pas els colors uniformes. Jo sóc més de tonalitats diverses molt veïnes però amb contrastos que no pas de colors complets i exhaustius.
M’encanta veure que mon avi xerra difernet que jo, o que a mi se m’enganxen tocs d’altres llocs.
Diverses m’han dit que tinc un parlar com de comarqures gironines… I vès… jo sóc del Vallès de no sé quantes generacions, excepte d’una banda ripollesenca. Ospa! I a mi m’entristeix veure que cada cop es generalitza més aquest estandaritzat central barceloní que no m’agrada, m’agradeix. ¬_¬’
Justament, diria, que m’encanta aquesta distinció local que ens fa ser una nació rica amb moltes peculiaritats per tastar poble a poble. Això és identitat local, autoestima territorial.
Evidentemnt, ens cal visió general per apreciar aquestes diferències en una mateixa llengua. Parlo d’estimar (apreciar) la diferència i no pas confrontar-la, és clar. Pam!
*m!
Iep! Al tantu! Jo no em queixo pas de les diferències dialectals, com haureu pogut comprovar el meu parlar s’està tenyint de rossellonismes, sinó del fet que, a vegades el fet de parlar tant i tant sobre les nostres diferències de parlar ens poden comportar a fer separacions mentals del territori i, hi ha gent que s’aprofita d’aquestes diferències per intentar desunir-nos. Tot i així, jo no vull convertir erls Països Catalans en un territori de xerramenta homogenia de català central (ni molt menys!) sinó que crec que cadascú ha de conservar les seves diferències, ja que formen part de la nostra pròpia identitat, però el que si que hem de saber és que per molt que entre tots xerrem diferent el més important és que tots parlem, pensem i vivim en una mateixa llengua: que no se’ns oblidi!
Un altre exemple clar és l’alemany que verdaderament si no parlen en estàndard no s’entenen pas. Jo penso que si als mitjans de comunicació se sentissin més les diferents varietats dialectals la gent veuria clar que és la mateixa llengua.
A tall d’anècdota vull també afegir que un parell de vegades m’han dit “jo et parlo amb català estàndard perquè si ho fés amb el meu dialecte no m’entendries!” i jo sempre els hi he respost: vinga va, posa’m a prova i sempre la cosa ha acabat que no parlem tan diferent com alguns es pensen o volen que pensem.
Això em fa pensar amb una prova que ens van fer fer per carrers de Tortosa durant unes colònies: preguntar a la gent quin idioma parlava: castellà, català o tortosí. Hi havia molts avis per allà el parc que es posaven a debatre si parlaven català o tortosí, algú va dir convençut: joooo Tortosí però molts contestaven però si el Tortosí és el Català d’aquí. Eus ací la clau de volta: per moltes diferències que hi hagin no caiguem en el parany de considerar-ho llengua diferent posant l’accent als localismes, tal com va provar el franquisme, o està fent el blaverisme.
Gràcies a déu, les diferències locals i comarcals i regionals no han de ser pas eina de feixismes. La naturalesa mateixa fa que tinguem unes característiques distintives i sapiguem que parlem la mateixa llengua. Una cosa no “quita” l’altra i evidentment, ens entenem i parlem la mateixa llengua.
M’agradaria afegir un tema que de vegades ens passa per alt més sovint del què ens sembla i, fins i tot aquells que en sembla que som molt de la ceba, ferim altres catalanoparlants d’un altre cantó (generalment tot aquell racó que no sigui àrea metropolitana del català central), amb allò de fer-los sentir bitxos raros de vitrina o parladors de català de lluny (o fora de temps…). Fa ràbia i és una cosa que passa massa sovint. Tant, com quan la majoria de gent que diu que és dels Països Catalans, no ha baixat mai més avall de València el 25 d’abril i se sorprèn de que es xerri català a “Alicant” ¬_¬’.
El problema de tot això, crec que se centraria en el “nosaltres” i el “ells”, i convindria centrar-ho en un gros nosaltres lingüístic, amb les seves variants i les poques manies per parlar tal com raja a casa nostra (amunt o avall), oi?
(Ricard? hahaha)
*m
Realment interessant!
A tall d’observació…
molta gent que viu al principat, però són de les illes, canvien de dialecte i intenten parlar el català “estandard”. Això em recorda a la situació típica quan un català canvia d’idioma quan parla amb un castellanoparlant, pel fet que pensa que s’ha d’adaptar per una certa inferioritat inventada/imaginada. A un altre nivell, però hi trobaríem similituds.
Jordi i Pere com us poseu una foto? Jo també vull!
[...] Dialectes als països Catalans: http://esquellot.cat/2009/05/12/de-dialectes-semblances-o-diferencies/ [...]
Claudi: Només t’has de registrar a Gravatar (http://www.gravatar.com) amb l’adreça de correu electrònic que facis servir normalment i pujar la foto.
I després veus com el parlament europeu es gasta 6.000 euros per “traduir” de català a valencià: és a dir, canviar l’accent de dos actors sense canviar ni una sola paraula.
Hola, jo soc de Llançà a l’Alt Empordà, durant quasi 15 anys he estat treballant en un llibre de nom ‘Recull casolà’, que al final vaig poder publicar l’any passat, que recull gran quantitat de paraules i expressions que el català estàndard, ja no parlo de la pressió del castellà, esta fent desaparèixer, ho he pogut comprovar en directe, a marxes forçades. La pèrdua de paraules és bestial, i la discriminació de les paraules més properes a la zona, encara que normatives, per altres més ‘occidentals’ per part dels mitjans d comunicació, locals i tot, és incomprensible. Si la instauració d’un català ha de passar per la destrucció de la resta de formes catalanes, és una pobre i desgraciada metodologia.
Us deixo l’adreça d’un article de 2008 titulat ‘El català de la R.C.C.’ on parlo d’aquest tema una mica més extensament :
http://www.republicadelcapdecreus.es.tl/Articles-de-2008-.-.htm?PHPSESSID=33b354100f0330fbfb58e92103fe4e64
Salutacions a tothom, i no desmereixeu la parla del vostre lloc d’origen.
Lluís F.