(Puntuació +6, 6 vots)
Loading ...
Aquest últims dies la senyera a sortit al carrer i l’hem pogut veure vestint paradetes de llibres, decorant rams de roses o engalanant els balcons i carrers. Un símbol de grup, d’unitat, d’identitat.
Feia pocs dies que per la xarxa circulava la notícia que en el web especial per celebrar els 60 anys de la Declaració Universal dels Drets Universals que ha fet el departament d’Estat dels EUA hi havia en lloc principal una imatge amb banderes onejant al vent. Fins aquí normal: la típica imatge que es troba a la entrada de trobades internacionals esportives, culturals, polítiques… Però una d’aquestes estava formada per cinc faixes vermelles i quatre de grogues: La Senyera. Una badada? Una irrellevància? Una declaració de simpatia? Actualment no hi ha cap Estat que tingui aquesta bandera com a pròpia, cosa que si passa amb la bandera d’Andorra: blava, groga i vermella, colors que comparteix amb Romania i El Txad.
La Senyera té el seu origen en l’emblema heràldic dels comtes de Barcelona, un dels més antics d’Europa, format per quatre pals vermells en fons d’or. La representació en banderes va tombar els pals convertint-los en faixes horitzontals de nombre variable. Aquests colors també els trobem a famílies nobiliàries amb estrets lligams de sang i de vassallatge amb el casal de Barcelona com els srs. de Foix o els de Provança. Els comtes també van atorgar el privilegi que viles i ciutats de jurisdicció reial poguessin utilitzar els seus colors. D’aquesta manera trobem les quatre barres acompanyant les creus de Sant Jordi a Barcelona, un Castell a Palma de Mallorca i una corona a la ciutat de València. No serà fins la guerra del francès que la senyera s’utilitzi com a símbol de Catalunya, idea que potenciarà la renaixença.
No manquen les interpretacions sobre el seu origen i hi ha qui aprofita alguna d’aquestes per esgrimir arguments per afeblir la legitimitat de l’origen “català” del símbol, però com bon símbol dependrà exclusivament de la voluntat de les persones de sentir-s’hi representades o no.
Hola Ricard, bon post. Comparteixo la reflexió final.
Salutacions.
Molt bé ricard!
En aquest article que parla del llibre de les 4 columnes catalanes de Jordi Salat es parla sobre l’origen dels 4 pals de la senyera:
http://vernaclistes.blogspot.com/2007_07_01_archive.html
Les paraules senyera, senyor i senyora també provenen de la virtut catalana del seny.
Segons el que he pogut trobar a internet, la senyera es va impulsar com a bandera de Catalunya amb la renaixença i no amb motiu de la guerra del francès. Llavors, el que vols dir es que durant aquest conflicte va ressurgir de l’oblit ??? Si és així gràcies a qui, tenint en compte que en aquella època les institucions catalanes estaven abolides pel decret de nova planta?
Mercès.
Hola Marc, segons tinc entès la Senyera es va utilitzar per primera vegada que es va utilitzar com a bandera de Catalunya, i no com a senyal dels comtes de Barcelona, va ser durant la guerra del francès. Durant aquest conflicte va haver un moment en que les autoritats napoleòniques van dur una política “filocatalana” que Fontana descriu de la següent manera:
“Al començament de l’any 1810, amb l’arribada del mariscal Augereau, duc de Castiglione, que s’havia de fer càrrec del comandament de l’exèrcit francès a Catalunya, estava a punt d’iniciar-se una nova etapa, de curta durada, que ha estat mitificada per la nostra historiografia. Que Augereau, aconsellat per l’afrancesat Tomàs Puig, inicies una política que volia ser atracció envers els catalans i que utilitzés la llengua catalana per comunicar-se amb ells - cosa que també féu la Junta de Catalunya en algunes ocasions-, té potser més a veure amb les instruccions napoleòniques per separar aquestes terres del govern de Madrid, preparant-les per a la seva annexió a l’Imperi, que amb una voluntat de donar suport a qualsevol mena de reconstitució autonòmica de Catalunya (…) I, en tot cas, és evident que aquest intent de “catalanització” va tenir molt poc ressò entre els catalans - era difícil que confiessin en aquells que el proposaven, tant per la seva conducta quotidiana, que no tenia res d’amistosa, com pel seu menyspreu per tot el que no fossin els interessos d’un Imperi francès fortament centralitzat.”
Fontana, J. La guerra del Francès. 1808-1814. Pòrtic. Història Nacional. pàg. 83-83